Ja fa un temps el meu avi va donar al meu pare un llibret, que tenia tota la pinta de ser molt antic, que es titulava Virtuts del Cagar escrit per un tal Macari Cagané.
El llibret, desgastat i en un estat que feia por tocar-lo perque no es desfés, va cridar de seguida la meva atenció. Per sort, i per poder-lo guardar, el meu pare me’l va fotocopiar i me’n va donar una copia que vaig conservar entre tots els meus llibres… fins que el vaig retrobar fa bastant poc.
Escrit en forma de vers i en un català tan antic que fins i tot costa d’entendre, forma part de la llarga tradició escatològica catalana, també patent en figures com el caga tió o el ja mític caganer i segur que farà riure a qualsevol que el llegeixi.
Per poder-lo conservar vaig escanejar-lo i he decidit posar-lo aqui en pdf per poder-lo compartir amb tothom que vulgui.
Després d’una breu investigació per internet, vaig descobrir que hi havia varies edicions (fins i tot una en castellà!) i que va ser escrit al 1873.
I made my first mistake when I was eleven years old, when that boy asked me if I could lend him a pencil; since then, I’ve realized that sometimes you get no second chance and that it’s best to accept the gifts the world offers you. Of course it’s risky, but is the risk any greater than the chance of the bus that took forty-eight hours to bring me here having an accident? If I must be faithful to someone or something, then I have, first of all, to be faithful to myself.
